pspvmorella.net

Publicat a Levante de Castelló per José M. Gisbert

Diputat Provincial PSPV-PSOE

“Podràs enganyar a tots algún temps, podràs enganyar a algú sempre, però no podràs enganyar sempre a tots”  (Abraham Lincoln)

             La tradició occidental ha donat a la paraula sofista un sentit pejoratiu fins el punt de servir d’arrel per a la veu que designa aquells arguments enganyosos que tenen aparença de ser veritat. Qui els ho havia de dir als polítics del Partit Popular, posseïdors de la (seua) veritat absoluta, que la mentida havia de ser el seu pa quotidià, el motiu per a engrescar-se en l’acció política. No contents en despedir-se del govern central amb una gran mentida sobre el major atemptat de la història d’Espanya, intenten cada dia, això sí, sense la finura dels sofistes, però amb molta munició, enganyar la ciutadania. A base de sofismes pretenen endinsar el personal en un bosc on  és molt difícil orientar-se.

             Invertir la càrrega de la prova, com en el cas dels atemptats de la T-4 de Madrid, com si tinguera  que demostrar-se quí no va ser (per cert, pareix que d’açò  ja no es parla); recórrer a l’amenaça del “España se rompe” en quant es procedeix a la revisió estatutària en determinades comunitats autònomes;  establir premisses falses a consciència, com que no hi ha interés del govern central en l’AVE a la Comunitat Valenciana (quan les obres van a un bon ritme), que ens roben l’aigua (quan el pla AIGUA i inversions en regadius són ja una realitat palpable); que Terra Mítica és inversió feta amb criteris d’eficàcia i amb la major transparència, etc. etc. En tots els casos, s’incorre en sofismes i, per tant, en mentires grolleres, en tots els casos es vulneren les mínimes regles del diàleg, que són la base de la democràcia, el principi contractual d’una comunitat.

             Ara, ací per aquests indrets, i concretament en la Diputació Provincial, la fal·làcia de moda de l’equip de govern es la que es coneix com “ad hominem”, es a dir combatre els arguments atacant a qui els formula i, a ser possible, fer-ho de manera immisericorde.  Però immersos en l’atac furibund, incorren en errades de gran calibre que, si no fora perquè la fúria els encega, demostrarien la major de les misèries intel·lectuals. Una d’estes errades ha estat injuriar la filosofia com quelcom alié a la política, fins i tot contrari i contraproduent, i així ho hem vist en el ple de la Diputació i en alguns articles on han acusat al portaveu socialista de fer filosofia, intentant imprimir en l’expressió un sentit pejoratiu. No saben que la política ha de ser la practica de la rao i que esta es reflexió filosòfica? Es que entenen la política com a un instint zoològic sense sentit? No veuen que és tasca filosòfica intentar discernir el bé comú i justificar el poder? Els costa entendre que cap poder exercit al marge de la racionalitat pot gaudir de legitimitat?

               No és possible que en una democràcia madura passen estes coses. Cal reclamar cordura, buscar desesperadament la prudència, com la major virtut política, que implica  saviesa, responsabilitat i bona voluntant. Cal apel·lar a  la racionalitat de tots perquè el diàleg polític siga sincer, respectuós amb la  veritat i amb la dignitat que mereix l’adversari. Confiem en la filosofia perquè la política no degenere i recupere la seua condició humana, guanyat-li la batalla al regne dels instints.