pspvmorella.net

per José M. Gisbert

Diputat Provincial PSPV-PSOE

            Allò que intel.lectulalment resulta obvi, de vegades la realitat s’encarrega de contradir-ho. Així, la Diputació, administració local, ajuntament d’ajuntaments, quan la pràctica política del seu president és personalista i omnímoda, esdevé un poder acaparador que limita l’autonomia municipal.

              El Partit Popular, organització presidencialista on la unció del dit del líder assenyala als elegits, ha traslladat el seu model a les administracions provincials, atorgant, de pas, la quota de poder territorial als seus “barons”, i deixant en un segon lloc als ajuntaments que, en aquesta conjuntura , han d’anar a suplicar la “gràcia” del cap provincial.

              Qué gran errada democràtica! Qui és resultat, en segona instància, d’unes eleccions municipals, es converteix en el director que atorga papers (i prebendes) de manera discrecional. I així no és d’estranyar que, com em deia un alcalde del PP, la Diputació és vista com la mare (i per a alguns madrastra, diria jo) dels ajuntaments; com si aquests foren menors d’edat i necessitaren tutela.

              És cert que la voluntat descentralitzadora, manifestada pel legislador tant en la Constitució com en les Bases de Règim Local, té encara un gran camí pel que fa a dotar els ajuntaments, primer esgraó de l’estructura territorial, dels mecanismes que els facen capaços d’afrontar satisfactòriament els reptes de les noves demandes ciutadanes. Però que les Diputacions gestionen al marge dels propis ajuntaments, com sovint passa en la nostra província, no sols és un contrasentit, sinò la prova de que alguns pateixen les interferències d’esquemes de govern d’altra època. I per molt que el poder els vinga, afortunadament, des de baix, l’exerceixen amb  la visió en picat que obtenen des de la seua talaia, i amb els tics autoritaris de qui ve d’un partit on les decisions del cap mai no són qüestionades.

              Rés més, o tant com això, és una Diputació on el president té un gabinet amb molt més personal que qualsevol ministre, on es pretenen centralitzar recursos del govern autònom, com si no hi hagués altra forma, més directa i sense duplicitats, de distribuir-los pel territori; on el color polític dels governs municipals és determinant a l’hora de signar convenis singulars per a la realització d’obres.  Eixa no és una diputació pròpia del segle XXI, no és la diputació que Castelló necessita. Eixa no és la diputació dels ajuntaments i dels ciutadans. No.

             La capacitat dels ens municipals per a reflectir el pols vital de la ciutadania i per a establir canals de participació, és raó suficient per a atorga’ls un paper protagonista en la vida democràtica. És des d’ells i amb ells com deu d’articular-se l’administració política supramunicipal, i no altra cosa és una Diputació. I perquè això no quede únicament en la lletra, sinò que impregne l’esperit i l’acció diària d’una institució provincial, cal canviar actituds i pràctiques polítiques.

              En primer lloc, cal una predisposició del seu president a actuar més com a delegat d’alcaldes i regidors que com a autoritat plenipotenciària, així com és necessària una voluntat permanent per a aplegar al consens. Però també és precís establir mecanismes de participació i descentralització.

              En el primer cas, tal com va proposar el portaveu  socialista en el debat de pressupostos, es podria instaurar un fòrum  d’alcaldes, per a orientar els pressupostos i les línies generals d’actuació; i també comissions específiques, territorials i sectorials, on  els responsables municipals pogueren ser escoltats abans de prendre certes decisions trascendents per a la vida dels pobles.

             En el segon cas, una potenciació dels consorcis i mancomunitats, així com la revitalització d’unes oficines comarcals, ajustades a les necessitats del territori i al servei de les iniciatives endògenes, estaria molt més d’acord amb el paper subsidiari d’una diputació moderna. I per fi, el no pretendre engreixar amb competències pròpies de l’administració autonòmica, ni abordar projectes megalòmans, faria  que l’hidra de sis caps que ha semblat massa vegades la nostra Diputació Provincial, esdevinga un instrument molt més eficaç per a donar resposta a les necessitats dels ajuntaments, que no són altres que les que els ciutadans demanden als nostres alcaldes.

             Eixa és la tasca pendent, eixa és l’obligació que tenim els responsables municipals.