No tots som iguals

José M. Gisbert

(Ex)Membre Comissió Nacional d’Etica PSPV-PSOE 

            La funció pública en general, i l’activitat del polític en particular, exigeix sacrificis i un absolut respecte a l`ètica cívica. La  tasca del responsable polític no és un medi de vida, sinó una filosofia de ser, que fa que aquests han de ser responsables de les seues actuacions, especialment escrupolosos amb la legalitat, honrats en la seua vida pública i privada.

             Això, que tots acceptem sobre el paper,  no queda clar que tots ho assumeixquen internament, ni tots els ciutadans, ni tots els polítics. Els primers, i dic que en certs casos, perquè quaranta anys de manca de democràcia han creat una cultura histórica que fa que alguns accepten que certs politics, però no tots, puguen exercir de manera arbitrària i en benefici propi el seu poder, que tinguen patent de corsari per a abusar, enriquir-se aprofitant la seua situació, afavorir els seus amics, perseguir els adversaris despiadament, etc. En eixe cas, quan l’egoisme, que no altra cosa, és més fort que el sentit comunitari en una part de la població, amb moltes dificultats la política, com a reflexe de la societat, pot ser exemple de moralitat.  I si alguns ciutadans ho accepten per  a certs politics, és natural que aquests ho practiquen, immunes a la corrupció.

             Però no sempre el que pareix normal, per habitual, és normatiu des del punt de vista ètic. Els regals als politics, siguen o no habituals, llancen una ombra de sospita, més en alguns casos, com he dit abans, que en altres. El que un polític, d’esquerres, encara no haja pagat unes obres que fa uns mesos es van fer en sa casa, fa sospitar contrafavors, s’especula en beneficis per a l’empresa que encara no ha passat les factures, etc. Que un president del govern, de dretes, que visitava les nostres platges, s’allotjara gratis total en un xalet de luxe privat, com a favor d’un excel·lent i malograt empresari, era, per a alguns, el més normal fins i tot, que no crec jo que fora el cas, si s’hagués fet amb contrapartides. I més casos que afecten a membres del partit d’aquest president: pisos de luxe en València, comprats a un constructor al preu de varis anys enrere, i reformats per a l’ocasió; pisos de cinc cents metres en el passeig de la Castellana de Madrid amb crèdit especial; velers,  cotxes de luxe, xalets  en la platja, cases per la província i en Madrid, terrenys, tot regalat o de dubtosa  procedència, ¿i qué?

              No, no tots som iguals… ni ho volem ser.  Perquè tenim, como a primera aspiració, el noble propósit de que la política siga regida per l’ètica, en el sentit negatiu de no corrupció i en el més possitiu de perseguir sense descans les virtuts cíviques i els valors que han inspirat la societat moderna. I perquè entenem també que els politics han de ser qui donen exemple d’honorabilitat.

             No som iguals ni en l’actuació ni a l’hora d’assumir responsabilitats. La dimissió del nostre secretari general s’ha fet sense existir imputacions, sense  proves fefaents de tracte de favor, ni proves de contrapartides, sense declaracions acusatòries de ningú implicat. S’ha fet des d’una decisió personal basada en principis i des de la responsabilitat, des de la convicció de que els errors, siguen propis o induïts, en política tenen un cost que cal assumir i que, en aquest cas, s’ha assumit de llarg, amb una generositat fins i tot exagerada, amb un gest tal vegada traumàtic en lo personal però de grandesa política.

             No som iguals tots, no, però pel bé de la democràcia caldria que ho forem. Caldria que aquells polítics que arroseguen un mantell de dubtes, fonamentats sobre la manca de transparència i el manifest interès personal de la seua actuació, i en el Partit Popular hi ha més d’un, feren, amb molts més motius, exemple del company Ignasi Pla.

              Per higiene democràtica, per a que, des de la tasca pedagògica que també correspon a tot responsable públic, es puga  ajudar a canviar la mentalitat d’aquells que confonen poder amb arbitrarietat i privilegi; per a abonar la terra on ha de germinar una acció política basada en la integritat moral, caldria que més d’un  repensara al voltant de la seua presència en la vida pública.