Assemblea Local el 30 de novembre

Per finalitzar en els processos congressuals encetats aquest any, anem a celebrar l’assemblea local el 30 de novembre per tal d’escollir la nova executiva local.

Per tant convoquem a tots/totes els/les militants a L’ASSEMBLEA EXTRAORDINÀRIA EL DIUMENGE 30 DE NOVEMBRE A LES 12H a la seu amb el següent ordre del dia:

1.- Elecció de la mesa.
2.- Informe del Secretari General
3.- Debat i votació del informe del Secretari General
4.- Ponència “Compromís per Morella”
5.- Aportacions a la ponència, debat i votació
6.- Elecció de l’executiva local

També contarem amb la presencia de companys de l’executiva provincial, entre ells, del Secretari General, Francesc Colomer i de la vicesecretaria Maria Jose Salvador. Desprès farem, un dinar, per tant caldrà confirmar l’assistència.

L’ombra negra

Per Ximo Puig

A totes les dones que han patit i pateixen. Des d’un silenci que ja no pot ser resignat

25 de novembre, dia contra la violència de gènere.

 

El costat més incomprensible, més tenebrós, més aberrant de l’home viu lligat a la seua relació amb la violència. L’agressivitat la tenim totes les persones ahí,  més o menys desenvolupada, controlada o exaltada, però ahí està, dins –ben dins- en una dialèctica que només la raó i els bons sentiments poden orientar cap als millors valors de la vivència.

Fa uns anys s’ha visibilitzat la ignomínia d’eixe terrorisme amagat entre quatre parets, de la violència quotidiana que acaba a la fi en la mort de dones prèviament maltractades, arraconades en el episodi més cruel d’una indignitat que passa de les paraules als fets criminals.

LOS LUNES AL SOL: deseemos que esta semana sea mejor

AMPARO PANADERO

Deseemos que esta semana sea mejor.

El 20-N celebramos el Día Mundial de la Infancia. Han pasado 50 años desde que la ONU aprobara una Declaración de los Derechos del Niño que hoy se sigue violando. Las cifras son estremecedoras. 26.000 menores de cinco años mueren cada día; cada minuto muere un niño por SIDA; 93 millones no están escolarizados; 1,8 millones de menores son explotados sexualmente; hay más de 200 millones de niños trabajadores; 1,2 millones son víctimas cada año del tráfico de menores, por no hablar de los miles de niños soldados reclutados en países como el Congo.

La mala educación.

Por Ximo Puig

 

En tiempos de crisis o de bonanza no hay mejor receta para el vigor de una sociedad que la educación.

En la agenda política del gobierno autonómico del PP durante los mejores años de boom económico la educación ha sido considerada una maría de la acción de gobierno.

Ha habido inversiones, faltaría más, pero muy insuficientes para la exigencia del país.

Durante estas semanas ha habido una reacción de la comunidad educativa singularizada en el esperpento protagonizado por el conseller Font de Mora a cuenta de la asignatura de educación para la ciudadanía.

Uno de los agujeros negros del sistema educativo en toda España es, sin duda, el aprendizaje de idiomas. Una priorización en la política educativa valenciana hubiera debido ser la potenciación de la enseñanza del inglés.

Pero no ha sido así. Lejos de adoptar una ofensiva a favor de la mejora en la calidad de formación idiomática, se ha ridiculizado nuestra débil posición sumergiendo la realidad en un debate patético.

Submóns i esperança

Per Ximo Puig

Fa uns minuts les agències de notícies han donat compte de la sentència que condemna a 17 anys de presó als adolescents que van cremar viva una indigent en un caixer automàtic mentres dormia.

Més enllà de la pena establida i de l’argumentació jurídica que la sustenta, produïx estupefacció la fredor del relat i, el record de les empremtes de la barbàrie.

Baixa el teló i apareixen els submóns que estan al costat de casa o més dins si és possible. La societat aparador està dissenyada per a un públic amb paisatges sense ombres.

I en això apareix la realitat. El Llevant feliç dibuixat més a brotxades que amb habilitat artística, s’esvaïx qual castell d’arena perquè aquelles promeses de fa més d’una dècada continuen sent promeses.

Baixa el teló i veus com en un any s’han duplicat els parats en una província que tenia quasi plena ocupació i aquells que presumien des de la Generalitat o la Diputació hui només saben donar-li les culpes el govern d’Espanya.

Instal•lats en l’economia.

Per Ximo Puig

El pitjor de la crisi és encallar-se entre vaivens de desesperança. La foto de Washington el passat cap de setmana atén a la provisió del producte més urgent per al mercat: la confiança.

 

Al final les reaccions de la societat tenen prou en comú amb les convulsions del cos humà que es mou en funció dels impulsos del cervell inquiet enfront de qualsevol moviment extern. La reacció pot vindre determinada per un acte cert o per un simple indici.

 

Estos moments són d’angoixa per a molts ciutadans que han perdut l’ocupació o viuen en la incertesa però el comportament de frenada al consum s’amplia en major o menor mesura a totes les capes socials.

 

Però el consum no renaixerà sense la confiança atorgada per la solidesa de l’economia real que residix en les empreses.

 

LOS LUNES AL SOL: en busca de un sueño

Amparo Panadero

 

 

Amparo Panadero

Les escribo en domingo. Ayer. Esto significa que retraso el proceso periodístico de cierre de páginas, torpedeando, de alguna manera, a los compañeros y compañeras del periódico. La elaboración y el cierre de un diario son así de complicados, aunque parezca una tarea placentera. Pero nada es lo es que parece.

 

 

Quiero destacar la labor del periodista, de mis compañeros y compañeras que se dedican a ser testigos y contadores de la realidad. En jornadas laborales de larga duración. Con  dificultades. Y, ahora, como otros muchos trabajadores y trabajadoras, somos arrastrados por el ciclón de la crisis. Los grupos editoriales, empresariales, han empezado a mover fichas y tocar a sus plantillas. Es la foto fija de una realidad que cada día amanece más complicada.

 

Habemus Obama

Joan Carles Marcobal

 

Ja està, ja s’ha aconseguit. Al país del Nunca Jamás s’acaben de recomptar els vots electorals, ja hi ha un president negre.

 

Ha estat possible abans un president de color que una presidenta. Els Estats Units són més masclistes que racistes? O ho són tot a l’hora però el que han volgut castigar és la política imperialista de Bush en la persona de Mc Cain? I ara què?

 

No cal dir que l’elecció d’Obama ha estat un revulsiu, però… serà la solució? Com sempre passa quan algú apunta amb el braç estira, mentre el savi mira l’horitzó, el neci mira el dit. I en poc més d’una setmana de l avictòria d’Obama ja n’hi ha molta gent –en especial mitjans de comunicació- que han mirat el dit.

 

Ni ha faltat qui hagi criticat el vestit lluït per l’esposa d’Obama a la nit electoral o què faran les seues filles a la seua nova residència de la Casa Blanca, per posar tan sols dos exemples.

 

Tot açò quan el que caldria preguntar-se i preguntar-li al nou president americà és qué pensa fer per reviscolar l’economia mundial enfonsada per la mala política finançera del seu país que ens ha arrossegat a tots a la crisi. Trobaran alguna solució aquest cap de setmana en la reunió del G-20 i Zapatero encara amb Bush com amfitrió?

 

Per cert, encara que siga en una chaise francesa allí estarà el nostre president. Sempre és millor estar assentat en una cadira presatada per parlar de solucions a una crisi, que dret sobre un terrent conquerit per encetar una guerra.

 

I la foto d’aquest cap de setmana sempre serà millor que la de les Açores.