LA FALSA

Màgica Nit de Sant Joan

 Són més de les 12 de la nit de la revetlla de Sant Joan i, com que el meu cos no està per anar a pillar macetes pels balcons, –ja n’he tingut prou en amagar les de ma casa- d’alguna manera volia celebrar aquesta màgica nit. No cal ni dir que no posaré aigua a la ‘serena’ per rentar-me la cara demà al matí, ni faré tantes i tantes coses que se’n diu que cal fer aquesta nit. No crec en això, però Sant Joan jo ja l’he celebrat: aquesta vesprada he tingut l’oportunitat de passejar pel Sol de Vila, al barri de Sant Joan de Morella, on vaig nàixer. Sí, ja sé que està prop i totalment a l’abast, Morella no és tan gran, però l’he viscut detingudament, amb gent que estimava i que feia anys, massa anys, amb la que no convivia. Amb eixes persones, sobretot amb Leonila, he rememorat la meua infantesa, hem recordat moments i persones, un trosset de la nostra vida. Leonila m’ha fet saltar alguna llagrimeta dels ulls quan, als seus 93 anys, molt més lluïda que jo i amb uns ulls que desbordaven tendresa, m’ha fet tornar a viure el millor temps de la meua existència. Carlos el seu home, Paca, Fidel, Encarnación, Celestino, Carmen, Delga, Cinta, ‘les Vallibonenques’, els ‘Muixacres’… i tants d’altres que hi han aparegut al llarg de la conversa no han esdevingut personatges històrics però sí persones de la nostra història. La que Leonila i jo sabem estimar, la nostra més entranyable. I ho vam viure en tan sols un moment al costat de la font de Sant Joan, la dels nostres records, la qual sempre serà nostra i a la que mira cada dia Leonila amb els ulls d’eixa mare que molts desitjaríem tindre.